Canta la xiqueta, tornam a jugar

Totes tenim a dins, muda, callada i, a vegades, silenciada, aquella xiqueta que un dia vam ser, la innocència apartada per la vida adulta que mai més hem tornat a sentir, a dixar-mos sentir. Cota i amagada, eixa xiqueta, roman esperant que algun dia la tragam a jugar de nou, tornam a dixar-la cantar i ballar i que, amb les seues cançons, mos retorno aquella felicitat que ho inunda tot, aquella essència que només tenen los xiquets, ja que les persones adultes no li dedicam temps a això de ser felices quan, curiosament, estalviam i gastam quantitats de diners en objectes que, irònicament, creem que mos ho faran més, de felices. I així mos va. 

No sé si tu que m’estàs llegint, has tret fa poc a la teua xiqueta interior a jugar, l’has dixat divertir-se (i t’has dixat xalar a tu tamé, de pas). Podries pensar quant de temps fa que no li parles? Que no l’escoltes? Perquè ben segur ella ho ha fet, pot ser, inclús ha cridat, i tu no li has volgut fer cas. 

Pensam-ho. Quant de temps invertim a treballar? Quant de temps a minjar? I a dormir o descansar? I quant de temps dedicam a fer eixes coses “no productives” però immensament reveladores? Aquells moments en els quals recuperes eixa essència oblidada, tornes a ser tu, la versió més original de tu mateixa, i veus tot allò del que ets capaç, veus la creativitat que portes dins, les ganes d’aprendre sense por a equivocar-te, la curiositat, la innocència, la pau calmada de qui no espera treure profit d’allò que està fent, més enllà de fer-ho. 

I ho tens, és increïble, però ho tens. Creu-t’ho. Recorda-t’ho. Si cal, cada dia. Totes ho tenim de fet, radere del vestit de persona adulta, mos espera la xiqueta que un dia vam ser, per tornar a jugar, tornar a cantar, ballar i riure, com si siguere la primera volta que ho fem. Ella sola té la capacitat d’abraçar este cos adult i dur-li la calma, posar llum al camí i amostrar-mos per on hem de seguir. Així que ja saps, si estàs perduda, pots començar per escoltar a la personeta que un dia vas ser.

Lo Cresol

Diario de Teruel, 26 de juny de 2021

T’escric a tu, companya eterna

He viscut sempre pensant que la vergonya et limita, et jutja, t’acorrala i et dixa sense respiració, però ara, quan he esgotat el temps d’espera, la pròrroga incansable que li he demanat al pas dels dies, he entès que tot això forma part de mi i que puc utilitzar-la, transformar-la en tendresa, aconseguir que l’espectacle no sigue més que això: intimitat insubmisa en un món de covards que no s’atrevissen a estimar, dixant de banda les llums i la purpurina, anant a allò més efímer i real, apostar per l’autenticitat de ficar el cor en els moments que creo, que provoco. Fugir de l’artificialitat i els focus, directament apuntant a l’ànima de qui m’escolta, des del meu interior més profund, des de les tripes, des d’allò més obscur. Avui li escric a eixa vergonya que s’amaga radere de cada dubte, que eternament m’acompanya en cada pas en fals, en cada camí incert al què m’aboco. Li escric a eixes ganes de cridar i dixar-ho córrer tot, ensordir-ho tot, trencar-ho tot. Paraules que m’exploten dins del cap i me dixen muda, sense que pugue eixir de la meua gola cap so, cap melodia que acompanyo als acords que naixen de la meua guitarra, de les meues mans tremoloses davant d’un públic que sento, me mire, en los meus ulls. I és a esta mirada precisament a la que li escric, als complexes que em forcen a amagar-me rere el teló i m’impedissen eixir a escena, prendre l’acció de l’obra real que visc dia a dia i ser la protagonista. Sense pors. Sense atendre a raons, que diria Panxo. Traure’m aquell personatge (auto)imposat, l’escut d’ironia superficial carregat de fals coratge i mostrar-me nua de pors, decidida, valenta.

Lo Cresol

Diario de Teruel, 22 de maig de 2021

Quan canto la realitat m'atrapa

Quan canto me n'adono, 

no sé escriure cançons i fer-me protagonista. 

Parlar en primera persona me costa, 

m'espanta la tèrbola mirada imposada,

plena de prejudicis,

nascuts en l'interior de la meua ment. 

Quan canto me n'adono,

de totes les pors, 

del pànic a caure davant l'espill,

i trencar-me,

sense trencar-lo. 

Me n'adono que no sóc capaç,

d'eixir de darrere del teló,

ficar-me al mig de l'escenari,

aparèixer davant del públic, 

i interpretar un solo.

Jo somiava en ser pianista a un restaurant, 

i estar sempre de fons,

sense molestar,

sense que ningú me dedicare un minut,

la mínima atenció,

però sabent que seguia allí. 

Quan canto me n'adono, 

la vida m'ho demana,

no em dona altra opció. 

He de ser la protagonista, ara,

sense escapatòria, 

deixar de viure darrere les cortines,

abandonar el silenci,

desemmudir d'esta realitat a crits,

deixar de cantar històries d'altres 

i començar, per fi, a fer meu el relat

que portava anys adormit

i que, ara, s'ha despertat. 

R. 

Si reescrivim les històries

Com les flors obrint-se en l’arribada de la calor, la primavera mos porte tamé un dels dies més bonics de l’any, Sant Jordi, Sant Chorche, San Jorge, patró de la nostra terra, que compartís jornada en lo dia del llibre, ja que se rememore la mort de dos grans escriptors, Cervantes i Shakespeare, aquell dia que los lletraferits, tamé de la nostra terra, viuen com lo dia dels enamorats, recordant aquella antiga (i desactualitzada) llegenda del drac, lo cavaller i la princesa rescatada. I penso, quanta pols hem acumulat aquí sobre, quants missatges en contra de la societat que volem construir estem perpetuant sense donar-mos compte. Com li expliques a un xiquet o a una xiqueta d’avui en dia una història en la qual lo protagonista és un xic que vol rescatar a una princesa que viu en una torre custodiada per un drac? Crec, si més no, que per començar, la idea de que el protagonista sigue lo personatge menys interessant de la història diu poc (o massa) de la intenció de la llegenda, per no entrar en si realment la vida de la jove era millor separada del drac i lligada als braços d’un príncep que pràcticament no coneix de res. Com sempre en allò més tradicional, a mi m’ix refer les històries, per seguir construint la idea de que res és per sempre i que tot pot canviar. Així que us proposo fer una nova lectura d’este conte que mos han explicat des de xiquinins i dona’ls, a les xiquetes, una oportunitat per ser les protagonistes. “Trau lo drac que portes dins, la fera indomable que brama. Vola pel cel fins a l’infinit, i quan no te trobos, torna a casa. Ensenya la tea llengua de foc, omplint de llum lo camí dels cecs, i llança una flama al món, que del somni desperto el cel. Travessa muntanyes i valls, fes tea la llegenda dels anys i dis que te vas minjar al príncep a l’ombra de les ales d’un drac. Cantaran per tu romanços, batejaran en lo teu nom als estels; que una princesa forta va nàixer un dia al castell. A aquell castell on era presa, d’un món de covards i reis. Princesa! Agarra l’elm que t’empodere i torna a fer, eixa història, tea.” 

Lo Cresol

Diario de Teruel, 17 d'abril de 2021

8 de març tots los dies de l’any

Algun tema mos quede pendent si la única manifestació que moleste, de totes les que s’han fet en l’últim any, és la del 8 de març. En mig d’una pandèmia tot és complicat, més encara defensar lo feminisme, lluita molt complicada des d’abans d’este nou panorama. I, vaja, les casualitats (lo patriarcat), que és l’única que es vol aturar. Tanta por tenen? Tant moleste que part de la societat reclamo allò que és necessari i coherent per a la vida? No hem aprés res. Los mesos que vam estar confinaes van ser clau per a entendre que la cura de les persones i la vida són conceptes que s’han de ficar al centre i que no es poden moure d’allà. La vida, que és la salut, la educació, la cultura, tot això ha d’estar necessàriament al mig de la taula de qualsevol debat. Però no, evidenciar això sèrie mostrar una societat més humana, més empàtica, que no fique al mateix nivell l’economia que la vida, que s’allunye del pare Capitalisme i aposte per democratitzar lo que és de totes. Prou. Fem que qualsevol dia de l’any sigue 8 de març, cada moviment, cada acció, fem-la en clau feminista, en peu d’igualtat, horitzontal. Xafam este espill on tan sols hi cap una persona i eixim a les places de nou, reconciliam-mos en la col·lectivitat, que és la clau del canvi social que necessitam. Recuperam les històries de les nostres iaies perquè arribon a les nostres netes, en la mateixa llengua, en lo mateix sentiment, de cor a cor. Prenem consciència del poder que tenim, canviam lo foco, arrimam los fanals allà on imperen les ombres. Tenim un món sencer per descobrir, escrit per les que mai van poder explicar-se. Donam-li veu a les silenciades, ara i per sempre, i param a escoltar les infinites coses  que tenen a dir. 

Lo Cresol

Diario de Teruel, 6 de març de 2021

Te mires o t’observes?

A tu què estàs llegint-me. Para un moment. Ix de la roda de l’automatisme i tanca los ulls, observa’t per dins, cada mil·límetre del teu cos, la sensació de la pell contra los músculs, dels músculs contra los ossos i escolta lo delicat fil que ho connecte tot. Ara imagina l’exterior del teu cos, vés des de la pell a l’habitació en la que estàs, arriba a l’horitzó i una miqueta més enllà. Imagina veure tot això en uns altres ulls, en un altre cos, en un altre cor. Si eres xiquinin, imagina que te transformes en gegant i l’altura des del què ara veus lo món. Si eres molt gran, imagina tornar a ser xiquet, i haver d’aixecar tant lo cap per parlar a la gent que acabes ficant-te de puntetes. Traspassa tot això i observa’t dins del cos que sempre has desitjat, aquell pel qual faries lo que calguere per poder tindre, mostrar, celebrar. D’ací vés-te’n a l’extrem contrari, troba’t dins del cos que sempre has repudiat, en tots i cadascun dels complexes que sentiries si tingueres eixe cos, percep la teua pròpia mirada si et ficares davant l’espill. Potser així veuràs que tot allò que anheles dels altres, en veritat, no existís, que l’enveja sol és un reflexe de les teues pròpies carències, de tot allò que tens i no saps veure. Recorda que tot està bé, repetix-t’ho com un mantra. Lo constant moviment de la vida, lo canvi incessant del teu cos, te fiquen al puesto correcte a cada moment concret, afluixa la corda que diàriament t’apreta el pit i permitis-te respirar tranquil·lament. Recorda, ix de la roda imposada per un sistema que sol te vol quan eres productiva i pensa, de nou, que tot està bé, que estàs exactament on has d’estar. I celebra que cada canvi és teu i eres tu qui l’ha de viure. 

Lo Cresol

Diario de Teruel, 30 de gener de 2021

2021, bellesa discreta

Si miro enrere i, com és tradició, faig recompte d’allò bo i d’allò dolent que m’ha aportat este any que s’acaba, enguany faig un esforç titànic per pensar només en tot lo bo, que al final, crec, tot ho és, perquè tot mos aporte una nova perspectiva, per molt malament que mos ho haigue fet passar. Enguany, a més a més, me noto més sensible que de costum, veig i entenc les coses d’una altra manera i reconec que, allò que m’ha arribat més a dins, allò què m’aporte més tendresa si tanco los ulls i només me dixo portar és l’expectació per la natura, a la qual hem vist recuperar la seva part del món destruït mentre mos havíem de quedar a casa. En aquells mesos de març fins a principis de juny la vam veure pletòrica, inundant los carrers, cada raconet va pintar-se de verd i mos va recordar, ni que siguere per un segon, que ella seguia allà. Encara que l’haguerem oblidat, ella seguia allà. Davall de tota la porqueria que li havíem ficat a sobre, ella seguia allà. És per això, que per este nou any que entre en lo que totes mos reconeixem cansades del 2020, mentalment esgotaes, només me ve al cap un desig pel 2021: cuidam-mos cuidant. Així de senzill. Cuidam-mos cuidant a qui és la casa de totes. Cuidam-mos cuidant a la Terra, que seguirà estant fins i tot quan no la cuidam. La cura dels altres ha set lo motor per no caure en lo desastre més estrepitós d’este 2020, i esta cura necessita inseparablement una acció conjunta i interconnectada de les persones en lo entorn. Enguany, que hem re-descobert les muntanyes i los rius, m’agradarie pensar que també hem compartit la mateixa admiració per la natura que sento quan camino pels voltants de la meua vila, que fins ara només acostumava a comparar en los grans paisatges verds i frondosos que no tenim ací. Espero i desitjo que lo 2021 més que una porta, sigue una finestra per la qual pugues mirar allò que tens davant i sigues capaç d’admirar la bellesa més discreta. 

Lo Cresol

Diario de Teruel, 26 de desembre de 2020